Es important considerar que en una societat democràtica moderna ha d'existir un bon equilibri entre lo públic i lo privat. Ha d'haver algun punt ideal, un punt òptim, en el que els drets dels individus com a grup i els drets individuals o particulars es trobin i col·laborin per al màxim profit per al grup i per a l'individu. S'ha de veure a la societat com si es tractés d'un bon equip de futbol a on les capacitats individuals es potencien però per posar-les al servei de l'equip. Un excés de llibertats individuals pot perjudicar al conjunt, però una manca de les mateixes també.
No te sentit anul·lar les llibertats individuals esperant que el grup millori. La iniciativa privada es un fenomen intrínsec de la natura humana. Sempre alguns individus tindran una empenta major que alguns altres. Sense ells les coses no anirien mai endavant. Però si els individus mes capacitats i amb mes iniciativa no tiben i ajuden als altres que ho son menys ningú mes que ells mateixos se'n beneficien, i a la llarga el grup sencer sobre el que es fonamenten els individus s'enfonsa arrossegant-ho tot.
Les lleis consensuades per una majoria però no necessàriament per tots han de tendir a aconseguir aquest equilibri.
Soc partidari de regular i limitar d'alguna manera els guanys dels particulars: Sous, incentius, primes, comissions, etcètera. Per que es la única manera d'evitar el desaprofitament i malbaratament de recursos materials i energètics. Però la quantitat de diners disponible per als particulars hauria de ser proporcional a les capacitats, responsabilitat i empenta. El mateix es podria dir per a cada empresa privada.
Actualment els recursos públics no son els suficients per garantir l'estat de benestar assolit per a la majoria dels habitants. En els moments de bonança econòmica els guanys desproporcionats dels particulars no es posen en qüestió per que tot el grup se'n veu beneficiat a traves de l'administració. Enguany però només alguns pocs no han perdut poder adquisitiu i beneficis de forma ostensible.
